Històries d'amor que acaben en tragèdia: HIPÒLIT I FEDRA

El mite d'Hipòlit i Fedra
La història es desarrolla a Trecén on hi viu Teseu, l'heroi que va salvar Ariadna del minotaure del laberint de Creta. Un cop salvada Ariadna, la va abandonar i va raptar a Fedra per casar-s'hi.

Teseu ja havia tingut un fill, Hipòlit, amb una amazona, Hipòlita, a la que va raptar i va morir en una guerra entre amazones i grecs. 

El fill, Hipòlit, despreciava les relacions carnals i les dones, i això feia enfadar a Afrodita, a la qual ell considerava una deesa menor. Afrodita va jurar la mort de Hipòlit, i va fer que la seva madrastra, Fedra, s'enamorés d'ell perdudament.
Fedra li va explicar els seus mals a una nodridora, que a la vegada va decidir explicar-ho a Hipòlit. Quan Fedra es va proposar a Hipòlit, ell la va rebutjar, perquè no volia tacar l'honor del seu pare i no tenia interès en les dones. 
Fedra, desesperada, va decidir suicidar-se deixant una nota on explicava que el seu fillastre, Hipòlit, la havia intentat violar.
Teseu, fill de Posidó, al veure la nota, va invocar al seu pare perquè mates Hipòlit. Hipòlit es va defensar, deia que ell no havia fet res, però el seu pare no el va creure.
Quan Hipòlit fugia amb carro, va aparèixer de l'interior del mar un monstre marí, invocat per Posidó, que va espantar als cavalls de Hipòlit, fent-lo caure i ser arrossegat per les brides del cavall fins a acabar moribund.
Quan porten el cos d'Hipòlit, a punt de morir, apareix Artèmis, i explica a Teseu que tot ha sigut un enginy d'Afrodita per matar a Hipòlit. Hipòlit perdona a Teseu i finalment mor. Llavors Artèmis instaura el culte a Hipòlit a Trecén, que és que  les noies abans de casar-se hauràn de tallar-se un tros de cabell i oferir-lo a Hipòlit.

Eurípides
Eurípides era un escriptor de tragèdies i comèdies gregues, va ser l'escriptor del mite de Fedra i Hipòlit. Reforma l'estructura dels escrits grecs tradicionals, creant personatges com dones fortes o esclaus intel·ligents. Va guanyar dos cops el primer premi de les Dionises, un amb Ifigènia a Àulide i un altre per Hipòlit.

Els treballs d'Hércules

1º ¿Per què Hércules havia de fer uns treballs?
Hera volia destruir a Hércules, i per poder-ho fer va intentar varis atemptats, i en un d'ells va fer tornar Hércules boig de fúria i matar als seus fills i a la seva esposa. Penedit d'aquesta acció, volia fer qualsevol cosa per redimir-se. Consultant l'Oracle de Delfos li aconsellà que es posés al servei del rei Euristeu de Micenes i l'obeís en tot el que aquest li volgués manar. Així començaren els dotze treballs d'Hércules.


2º Enumera els treballs i resumeix-los


1. Matar el lleó de Nemea
El lleó infundia terror als voltants de Nemea, i tenia una pell tan gruixuda que resultava impenetrable per les armes.
Quan Hèracles es va enfrontar a ell per primera vegada, utilitzant el seu arc i les seves fletxes, un garrot fet d'una olivera (que ell mateix havia arrancat de la terra) i una espasa de bronze, totes les armes van resultar inútils. El cau de l'animal tenia dues entrades: Hèracles va atiar-lo fins que l'animal va penetrar en el cau, va obstruir una de les entrades per tal d'acorralar-lo per l'altra, on va ofegar-lo tot ficant-li un braç per la gola fins asfixiar-lo.

2. Matar l'hidra de Lerna
Després d'arribar al pantà proper al llac Lerna, Hèracles va cobrir la seva boca i nas amb una tela per protegir-se del seu alè verinós i va disparar fletxes en flames al seu refugi per obligar-lo a sortir. Llavors es va enfrontar a ella amb una falç, tallant cada un dels seus caps, però cada cop n'hi apareixien més. Advertint que no podria derrotar l'Hidra d'aquesta forma, Hèracles va demanar ajuda al seu nebot Iolau. Aquest va tenir la idea (possiblement inspirada per Atena) d'usar una teia cremant per cremar el monyó del coll després de cada decapitació. Hèracles va tallar tots els caps i Iolau va cremar els colls oberts, matant així a l'Hidra. Hèracles va prendre llavors el seu únic cap immortal i la va enterrar sota una gran roca. Quan Euristeu, el rei que assignava els treballs a Hèracles, va saber que havia estat el seu nebot qui li havia donat la torxa, va declarar que no havia completat el treball sol i per tant no comptava per al total de deu tasques que se li havien assignat.

3. Capturar la daina de Cerinea
El treball consistia en capturar la daina, i va estar un any sotjant-la i perseguint-la abans de poder-la aconseguir. Finalment es va aturar a beure aigua. Llavors Hèracles li va llençar una fletxa, que es va clavar entre el tendó i l'os, sense vessar ni una gota de sang. Quan va haver immobilitzat la daina, la va portar a Micenes.

4. Matar el Senglar d'Erimant
Hércules va arribar a Erimant i després de lluitar àrduament amb l'animal a la neu, aconseguí encadenar-lo i portar-lo a Micenes. Quan ho aconseguí, el portà viu a Euristeu, que, en veure'l, cuità a amagar-se dins una tina.

5. Netejar els estables del rei Augies

Augías va pensar que Hèrcules estava boig i li va dir que si els netejava en un dia rebria en recompensa la desena part dels ramats.

Hèrcules canalitzar dos rius que va dirigir cap als estables, en elsquals prèviament va fer dos esvorancs, un en un costat pel que va penetrar el cabal i un altre en el costat oposat que va servir de desguàs. En poques hores les quadres resplendien com miralls.

Augías no complir els pactes legant que Hèrcules va realitzar la proesa per ordre d'Euristeo. Portat a judici, Fileu, el seu propi fillva declarar a favor d'Hèrcules, ja que havia estat testimoni delpacte. Augías enfurismat va desterrar del seu regne a Fileo ia Hèrcules. Al poc temps, Hèrcules al comandament d'un exèrcit elva deposar i va col.locar en el tron a Fileu.

6. Fer fugir els ocells del llac Estímfal
Els ocells del llac Estimfal eren monstres terrorífics amb urpes, becs i ales de bronze. Atacaven les persones i els ramats per menjar-se'ls, a més de matar amb les plomes de bronze que els queien de les ales a gran alçada. La sisena tasca d'Hèracles va ser expulsar-los ben lluny. El primer que calia era dispersar-los perquè no ataquessin en bandada. Per ajudar Hèracles, Atena li donà un parell de platerets de bronze que l'heroi féu entrexocar amb tanta força que el soroll espantà els ocells. Un cop dispersos a cel obert, Hèracles els abaté amb les seves fletxes enverinades.

7. Capturar el bou de Creta
El bou de Creta fou un càstig que Zeus envià al rei Minos per no haver complert una promesa de sacrifici que aquest li havia fet. Zeus féu que l'esposa del rei Minos, Pasífae, s'enamorés del bou i s'hi aparellés, amb què es va engendrar el monstre Minotaure. Pel que fa al bou, corria salvatge per l'illa, envestint i matant tothom qui es creuava pel seu camí i ningú no gosava matar-lo. Hèracles, gràcies a la seva força prodigiosa, aconseguí capturar el bou i portar-lo a Micenes, on finalment fou sacrificat.

8. Capturar les eugues del rei Diomedes
El rei Diomedes tenia als seus estables unes eugues que menjaven persones. El rei escollia alguns dels seus hostes cada nit i els donava per menjar a les eugues. Hèracles es dirigí cap a Tràcia amb alguns voluntaris i vencé el petit exèrcit de Diomedes que guardava la casa. Després capturà el rei i el llançà en vida a les seves eugues, que el devoraren. Després d'això, es tornaren manses i les pogué enganxar al carro de Diomedes per portar-les a Micenes.

9. Aconseguir el cinyell de Hipòlita, la reina de les amazones
Les amazones eren dones guerreres que vivien de la caça i de la guerra.. El novè treball consistia a aconseguir el cinyell de la seva reina, Hipòlita, per demanda de la filla d'Eursiteu, Admete. Quan Hèracles arribà a la terra de les amazones, Hipòlita el veié i s'enamorà de la seva força. Li oferí el seu cinyell com a penyora d'amor. La tasca podria haver reeixit fàcilment si no hagués estat per Hera, que va estendre el rumor entre les amazones que Hèracles i els seus companys tenien com a objectiu segrestar la reina Hipòlita i endur-se-la. Les amazones atacaren els grecs, però foren vençudes i Hèracles aconseguí de fugir amb el cinyell.

10. Robar els ramats del gegant Gerió
El desè treball d'Hèracles era el de robar els ramats del gegant Gerió, monstre amb la forma de tres homes units per la cintura i de força llegendària que vivia a l'illa de Erítia, a l'oest del Mediterrani. Per arribar-hi va haver de creuar el desert i, aclaparat per la calor, disparà una fletxa a Hèlios, déu del sol: Hèlios li demanà que el deixés en pau i Hèracles en canvi li demanà la copa màgica que feia servir el déu per viatjar d'est a oest cada dia. El déu així ho va fer, de manera que Hèracles pogué arribar a Erítia sense més entrebancs. Pel camí, construí dues columnes a l'actual estret de Gibraltar per commemorar el seu pas. Hèracles matà llavors el gos Ortros, guarda dels ramats i germà de Cèrber, i el pastor Eurició. Un cop arribà a Gerió el matà també i esguerrà el seu cos en tres parts. Reuní els ramats i amb penes i treballs aconseguí arribar a Micenes, on Euristeu els sacrificà en honor a Hera.

11.Aconseguir les pomes del jardí de les Hespèrides
L'onzè treball d'Hèracles consistia a obtenir les pomes d'or de l'arbre que creixia al jardí de les Hespèrides. Aquest arbre havia estat un regal de noces de la Mare Terra a Hera per la seva boda amb Zeus i estava custodiat per les nimfes Hespèrides, filles del tità Atles. Atles havia estat castigat pels déus a suportar sobre les seves espatlles la volta celeste per tota l'eternitat. Quan Hèracles arribà al jardí, Atles li prometé convèncer les seves filles de donar-li algunes pomes a canvi que Hèracles aguantés el cel durant una estona. Quan Atles va tornar proposà a Hèracles d'anar ell mateix a portar les pomes a Euristeu. Hèracles sospità de les intencions del tità i hi estigué d'acord, demanant-li però que aguantés el cel un moment mentre ell es posava en una posició més còmoda que no li fes mal al coll. Atles hi estigué d'acord i, quan tingué un altre cop el cel sobre les espatlles, Hèracles recollí les pomes i deixà Atles enrere amb la seva càrrega.

12. Capturar el gos Cèrber i treure'l dels inferns
El darrer treball d'Hèracles era també el més difícil. Consistia a treure el gos Cèrber dels inferns. Aquest gos era un monstre de tres caps amb cua de serp que s'encarregava de vigilar que els morts no s'escapessin de l'Hades. El primer obstacle en aquesta tasca era que ningú no sabia on es trobava l'entrada a l'Hades. Per sort, Hèracles trobà el malaurat Orfeu, que tornava de la seva expedició a l'infern per rescatar Eurídice. Ell li explicà com anar-hi. Un cop arribà al riu Estix, el que delimitava l'Hades, el barquer Caront tingué tanta por de la força i l'aspecte ferotge d'Hèracles que el passà amb la seva barca a l'altra riba sense protestar. Un cop al Tàrtar, trobà l'heroi Teseu sotmès a suplici per un antic intent de raptar Persèfone, esposa d'Hades, i el rescatà. Hèracles demanà a Hades, déu dels inferns, que li deixés endur-se Cèrber. Ell hi accedí amb la condició que fos capaç de capturar-lo sense armes. Així Hèracles, només amb la força del seus braços, aconseguí retenir l'animal i el portà a Micenes, per retornar-lo a l'Hades poc després.

Aquest treball simbolitza el triomf de la mort, ja que Cèrber és el guardià de l'inframón, on van a parar les ànimes dels que han mort. Significativament, no hi ha un lloc on hi hagi la tomba d'Hèracles.

L'AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA

1. L'aqüeducte data del segle I o II d.C., a l'època dels flavis, amb l'emperador Vespasià i Trajà. És l'obra d'enginyeria civil més important d'Espanya. Transporta aigua del riu Fred a la ciutat de Segòvia. Al 1985 va ser nombrat per la UNESCO patrimoni de la humanitat.
L'aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb d'arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom del Caseró on es emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals files d'arcs superposats.

Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als que, a més, se li ha de sumar a prop de 6 metres de ciments en el tros principal. Consta d'una doble arcaria, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.

A la part superior dels arcs s'hi troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats enginyeres dels romans, i a pesar de tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques com tan ciclòpeas com en aquest cas.

Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, degut a la grandesa de l'estructura que imposa respecte al fet de que, encara en el segle XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original. 

En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. Així i tot aquesta obra ciclòpeda segueix crindant l'atenció de milers de turistes boca-badats de la seva brillantesa i monumentalitat.

2. 

3. Gracias al conocimiento de la materia y la forma en la que algunas inscripciones estaban realizadas podemos reconstruirlas. Esto es lo que se ha hecho con la Inscripción del Acueducto de Segovia a través de los restos de los anclajes de las letras de bronce al monumento. Originalmente las Letras de esta inscripción eran de bronce de unos 32/35 cm y fueron ancladas sobre las piedras colocadas en las primeras arcadas del Acueducto.

En septiembre de 1996 el historiador alemán Geza Alfóldy, de la universidad de Heidelberg, en una conferencia en la reunión anual de becarios de la Fundación Humboldt en Madrid dio una sorpresa al auditorio al adelantar que tras muchos años de investigaciones había conseguido reconstruir una de las inscripciones que adornaban el Acueducto de Segovia en el siglo 1 de nuestra era. Tras investigar cuidadosamente los agujeros donde debían estar las letras de bronce de la inscripción Alfóldy anunció su descubrimiento: Trajano no ordenó hacer el acueducto, sólo mandó repararlo. Los agujeros, a más de 20 metros del suelo nunca se habían fotografiado en detalle, pero gracias a la subvención del Instituto Arqueológico Alemán de Madrid ahora se ha hecho por primera vez y con ese material trabajó Alfóldy. 

El esfuerzo valió la pena, se descubrieron agujeros que antes no se tenían documentados, mientras otros resultaron ser sólo sombras. Se distinguieron las marcas dejadas por las tenazas que movían los sillares y concluyeron que las letras medían entre 32 y 35 cm de altura por unos 5 cm deancho. Con esto se hicieron plantillas de las letras y se empezó a intentar encajarlas. 

En el lado occidental había 204 agujeros y en el oriental 200, pero la inscripción debía ser la misma, con lo cual se demostró que no siempre se utilizaba el mismo número de anclajes para las mismas letras. Al final encajaron 131 letras y 26 interpunciones, que nos dan una mscripejón fechada en el año 98 después de Cristo.

4. IMP·NERVAE·TRAIANI·CAES·AUG·GERM·P·M·TR·P·Il·COS·ll·PATRIS·PATRIAE·IUSSUP*

NUMMIUS·NUMMIANUS·ET·P·FABIUS·TAURUS·IIV~R·MUNIC·FL·

SEGOVIENSIUM·AQUAM·RESTITUERUNT

Imp(eratoris) Nervae Traiani Caes(aris) Aug(usti) Germ(anici), P(ontifex) M(aximus), Tr(ibunicia) P(otestate) II, Co(n)s(ulis) II, Patris Patriae iussu  P(ublius) Nummius Nummianus et P(ublius) Fabius Taurus lí vir munic(ipii) FI(avii) Segoviensium aquam / restituerunt.

TRADUCCIÓN: Por orden del Emperador Nerva Trajano César Augusto Germánico, Pontífice Máximo, en su 20 Potestad Tribunicia, cónsul dos veces, Padre de la Patria, Publio Nummio Nummiano y Publio Fabio Tauro, dumviros del municipio Flavio de los segovianos, reconstruyeron el acueducto.

ATENAS

ACRÒPOLIS: PROPÍLEOS, ATENEA NIKE, ERECTEION, PARTENON


ÀGORA: TESEION, AREÓPAGO, BOULEUTERIÓN, STOAS


ACRÒPOLIS

La paraula acròpoli (també anomenada acròpolis) prové del grec akrópolis (d' akros, situat a dalt de tot, i polis, ciutat) i literalment significa "ciutat alta".

L'acròpoli és la part de les ciutats gregues i d'altres civilitzacions, situada al punt àlgid d'un turó, on es construïen edificacions emblemàtiques com ara temples o places de reunió, i en què es reunien personalitats importants de la ciutat, per a actes també importants.

Amb propòsits defensius, els primers habitants van escollir per establir-se un terreny elevat, sovint un turó o muntanyeta amb faldes costerudes, i aquestes antigues ciutadelles van esdevenir en moltes parts del món el nucli de grans ciutats que es van estendre al peu de l'elevació.

EL EJÉRCITO ROMANO

Carácter del ejército romano. El ejército romano empezó siendo una simple milicia de campesinos que se reunían solamente cuando las circunstancias lo exigían. Los soldados eran ciudadanos que aportaban su equipo y armamento y consideraban el servicio militar como uno de

tantos deberes impuestos por la vida cívica. Esta organización dio a Roma el imperio del mundo, pero una vez conseguido, se reveló incapaz de defenderlo y consolidarlo. A fines del siglo II a. de J. C. empezó la evolución del ejército romano. Su gran reformador fue Mario; los soldados se reclutaron entre los más pobres de la población, con un largo tiempo de servicio, y gradualmente fueron convirtiéndose en mercenarios, sin otro oficio que el de las armas. César encontró al ejército en plena transición. No tenía todavía el carácter que le dio Augusto y acentuaron sus sucesores, pero era ya una organización permanente formada por profesionales. Los lazos de fidelidad religiosa e interés práctico que unían los soldados al general tenían ya aquel matiz personalísimo que había de convertir a las legiones en el más poderoso instrumento político.

Organización. La infantería es la fuerza principal del ejército romano, y la unidad táctica de infantería, la legión (legio). Ésta debe su nombre a la "reunión" de las tribus que formaban la antigua milicia ciudadana. Deriva directamente de la falange dórica, introducida en el Lacio a través de las ciudades de la Magna Grecia. La falange era una formación compacta de infantería pesada, cuya misión principal era el choque; la maniobra era más bien encomendada a la caballería, colocada generalmente en las alas. Los romanos, débiles en caballería, modificaron la falange haciéndola más manejable y maniobrera. A este efecto la subdividieron en unidades capaces de moverse con cierta independencia, cohortes, manípulos y centurias. La centuria era la unidad inferior y constaba normalmente de cien hombres; dos centurias formaban un manípulo, tres manípulos una cohorte y diez cohortes una legión. Asi, una legión constaba de 60 centurias y su contingente teórico era de 6.000 hombres. Sin embargo, raras veces contaban las legiones con su efectivo completo. Su contingente normal era de 4.500 a 5.000 hombres, lo que nos da de 70 a 80 hombres por centuria.

Armamento. El armamento defensivo del legionario romano era parecido al del hoplita griego: casco, coraza, probablemente grebas y un escudo pesado de más de un metro de alto. Las armas ofensivas consistían en una jabalina (pilum,) y una espada corta (gladius) de origen ibérico. El pilum era una lanza de madera con punta de hierro que se lanzaba a distancia para desorganizar las filas enemigas antes de entablar el cuerpo a cuerpo; una vez establecido el contacto, se empleaba la espada, ancha y puntiaguda, que se manejaba de un modo parecido a la moderna bayoneta. Además de sus armas, el soldado debía llevar en su mochila individual (sarcina) sus víveres, utensilios para cocinarlos e instrumentos de zapa y fortificación. Todo ello formaba un equipo bastante pesado que el legionario debía ser capaz de transportar durante largas marchas sin sentir fatiga.

Mandos. La disciplina se mantenía gracias a una sabia jerarquía de mandos. Los oficiales inferiores eran los centuriones o comandantes de las centurias; todos ellos habían empezado sirviendo en las filas y debían el grado a su valor y virtudes militares. Los centuriones de la primera cohorte eran más importantes que los otros y recibían el nombre de primorum ordinum centuriones o primi ordines; el jefe de la primera centuria, llamado primipilus,. tenía acceso a los consejos de guerra junto con los oficiales superiores. Eran éstos los tribunos militares (tribuni militum}, y los legados (legati); los primeros eran seis por legión, cuyo mando desempeñaban por turno. En tiempo de César los tribunos cedieron el paso a los legados, especie de lugarteniente del general en jefe, que podían ejercer funciones independientes y mandar ejércitos enteros o parte de ellos. Todos estos oficiales pertenecían a las clases superiores de Roma, nobleza senatorial y caballeros, y venían a formar como el estado mayor del general.

Tropas especiales. Adjuntos al estado mayor estaban también los praefecti fabrum o jefes de ingenieros; para los trabajos de fortificación e ingeniería, no se disponía de cuerpos especiales; cuando el caso lo requería se separaban de las filas a los soldados más capacitados para ello (fabri). Las tropas legionarias constituían la infantería pesada; la caballería y la infantería ligera estaban encuadradas en unidades independientes de las legiones, designadas como tropas auxiliares (auxilia); las componían soldados no ciudadanos, provinciales y extranjeros. Los auxiliares de infantería consistían sobre todo en honderos y arqueros; la caballería, cuyas formaciones se llamaban alae o cohortes alariae, por desempeñar generalmente misiones de flanqueo, estaba mandada por los praefecti equitum, que muchas veces eran los mismos jefes o notables de las tribus a que pertenecían los jinetes.

Formación en batalla. En la batalla, la formación táctica más usual en tiempo de César era la acies triplex, en tres líneas, cada una de un cierto número de cohortes, por ejemplo, cuatro en la primera y tres en las sucesivas, dispuestas al tresbolillo: este dispositivo permitía dejar intervalos entre las cohortes por los que podían filtrarse, durante el combate, las reservas y refuerzos. Normalmente, cada cohorte presentaba los manípulos adosados en línea, mientras las centurias de cada manípulo se disponían en profundidad.

EL CAMPAMENTO ROMANO

Para ponerse a resguardo de posibles sorpresas, el ejército romano se hacía fuerte todas las noches en un campamento fortificado (castra). Durante la marcha, el general enviaba por delante un destacamento encargado de elegir un emplazamiento adecuado, fácil de defender y, a ser posible, con posibilidad de abastecerse en agua, leña y forraje.

Una vez elegido el sitio, lo acotaban según una disposición tradicional (castra metari); un cuadrilátero rodeado de un foso y una estacada. Llegadas las legiones, se emprendía inmediatamente el atrincheramiento. Una trinchera excavada (fossa) solía tener cuatro metros de anchura por tres de profundidad. Con la tierra excavada se levantaba un terraplén o muro (agger), coronado por una estacada (vallum).

Las dimensiones del campamento dependían, naturalmente, del número de legiones que en él debieran alojarse, pero su plano siempre era el mismo. En el centro de cada lado del cuadrilátero se abría una puerta. La puerta dirigida hacia el enemigo era la porta praetoria, a la que correspondía, al lado opuesto, la porta decumana. A ambos lados se abrían la porta principalis dextra y la porta principalis sinistra. El interior estaba dividido según una cudrícula de calles (viae) que discurrían entre las tiendas (tentoria). Las dos principales, que se cortaban en ángulo recto en el centro del campamento, eran la uia principalis,, que iba de una puerta lateral a la otra, y la uia praetoria, que desembocaba en la puerta del mismo nombre.

En la intersección de ambas calles principales se abría el forum, o explanada para las asambleas, con el praetorium, pabellón del general, y el quaestorium, alojamiento del cuestor y de los servicios administrativos y de intendencia. Alrededor del praetorium. se alineaban las tiendas del estado mayor y de las tropas elegidas. Entre el uallum. y las tiendas se dejaba un espacio (intervallum) para facilitar las entradas y salidas.

Cuando una tropa debía permanecer alojada durante mucho tiempo en un determinado lugar, se construía un campamento permanente (castra statiua). Si era para pasar el invierno, recibía el nombre de hiberna. En la época imperial muchos campamentos permanentes se convirtieron en núcleos de población urbana que desempeñaron un gran papel en la romanización de las provincias.