POMPEIA

La erupció del 79 d.C.

 Pompeia

 Durant el matí d'aquell dia de l'any 79 d.C va aparèixer per sobre el Vesubi un núvol amb forma de pi. A les deu del matí, els gasos que empenyien des de l'interior van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments que van ser projectats sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el sol. 

 Entre terratrèmols i gasos nocius la ciutat va desaparèixer aquell dia, colgada durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. Es creu que de 10000 ciutadans que tenia la ciutat en van morir uns 2000, uns ofegats pels gasos durant la fugida, els altres aixafats per les roques que escopia el volcà...

Herculà

 L'erupció del 79 d.c. la va destruir totalment. La lava va irrompre violentament a Herculà destruint gran part dels edificis (a diferència de Pompeia) però no va afectar tant als objectes de l'interior de les cases, en posar-se més lentament sobre ells. Precisament gràcies a aquest fenomen, en l'actualitat es poden admirar vestigis de tot tipus perfectament conservats: mobles, aixovar domèstic, fins i tot papirs i objectes de fusta, malgrat la seva carbonització.

 

Història de les excavacions

 A mitjans del segle XVII van començar les excavacions a la zona de Pompeia, que han durat fins ara, tot i que encara queda una gran part per excavar. Durant més de 1500 anys, va restar sota una capa de cendres, i fins el 1748, no van començar les excavacions. La importància dels descobriments es va conèixer per mitjà de l'arqueòleg alemany Johann Joachim Winckelmann. Durant els segles XIX i XX s'han realitzat varis descobriments.

Art pompeià

Pintura

 Un element essencial de la decoració, la pintura, revestia a Pompeia una importància de primer ordre, com es pot observar visitant les ruïnes i admirant les obres que encara adornen els ambients originals. Amb una encertada decisió, a partir d'una determinada època, els arqueòlegs van preferir deixar en el lloc les pintures trobades, en comptes de separar-les de les parets i transferir-les als museus, permetent així apreciar de manera més completa la seva refinació i el seu gust. La pintura pompeiana es divideix en quatre estils que abasten diferents franges temporals. 

 En el primer estil, situat cronològicament entre el 150 i el 80 a. de C. i anomenat "d'incrustació", apareix una decoració que reprèn els elements constructius característics de l'arquitectura pública i privada: les parets s'adornen amb sòcols, pilars, columnes o frontons d'estuc pintat amb colors vivaços. Aquesta pintura té els seus orígens en la greco-hel·lenística. 

 També en el segon estil, que va tenir la seva difusió, aproximadament, entre el 80 a. de C. i el final del període agustinià, i anomenat "arquitectònic", apareixen nombrosos elements de l'arquitectura que, no obstant això, ara es juguen fantasiosament en perspectives, de vegades audaces, i sobre diversos plànols que evoquen immediatament els complexos escenaris utilitzats en el teatre de l'època per crear la il·lusió d'espais més amplis o, fins i tot, oberts cap a l'exterior: típiques d'aquest estil són les esplèndides pintures que representen paisatges o jardins poblats d'animals i ornamentats amb fonts que "dupliquen" l'espai real, projectant-ho en un fascinant món imaginari.

 Decididament menys tendint a la il·lusió òptica és el tercer estil, conegut com "egiptitzant" i present en el període que va dels anys que van seguir a la mort d'August (14 d. de C.) al 62 d. de C., quan la ciutat va ser assolada pel sisme. Aquí, les estructures arquitectòniques perden el paper de primer plànol que tenien abans, i es transformen en marcs que enquadren les escenes pictòriques centrals, que representen personatges o episodis presos generalment de la mitologia, amb un contorn d'altres pintures, moltes vegades en miniatura, en les quals apareixen figures humanes o mitològiques i vistes paisatgístiques decorades amb ornaments d'inspiració egípcia. 

Després, fins a l'erupció del 79 d. de C., a Pompeia domina el quart estil, l'ornamental: es tracta d'un art que es caracteritza per l'ús de colors molt vius, que reprèn diversos elements típics del segon i del tercer estil, en els quals prevalen els motius fantàstics, il·lusionistes i mitològics, acompanyats per una ornamentació summament rica que reflecteix fidelment el luxe i l'elegància dels estatges en les quals apareix.

Mosaics

Etimològicament la paraula mosaic deriva de mousaes, que en grec vol dir "musa", potser perquè antigament es considerava que un art tan sublim només podia estar realitzat per artistes inspirats per elles. Encara que al principi els mosaics es van utilitzar per decorar fonamentalment parets i sostres, amb el pas del temps i la millora de les tècniques, van començar a usar-se també per cobrir la superfície del sòl, elaborant així uns espectaculars paviments que conferien a les viles i palaus una majestuositat addicional, denotant la posició social i el poder dels seus inquilins. Amb l'arribada de l'època imperial el mosaic es va popularitzar i va començar a utilitzar-se també en els temples, teatres, banys públics i fins i tot en les tendes

Els mosaics estan composts per petites peces cúbiques anomenades tessel·les (del llatí tesselae, que al seu torn prové del grec tessellae és a dir "quatre"). De fet aquest art era conegut també com opus tesselatum. Els materials poden ser molt variats i van des de les roques calcàries fins al vidre passant per la ceràmica. Es tallaven de diferents grandàries i depenent d'això, dels motius triats o del lloc en el qual havia de ser lluït, els mosaics van adoptar diferents noms.

 Per realitzar l'obra es partia d'una pintura de la qual es prenia el model, dividint-se les diferents zones per colors plans. Llavors es treia una plantilla en tela o en papir i sobre ella es vaig procedir a col·locar acuradament les tessel·les seguint el dibuix però amb la seva posició invertida, de manera que la cara que després quedaria exposada romania oculta als ulls de l'artesà. Després s'aplanava la superfície i sobre un jaç de ciment s'anaven situant les tessel·les fins a completar el conjunt, que finalment s'aglomerava emplenant els buits amb ciment.

Edificis i cases:

- Els edificis d'oci i religió

 Els edificis per oci eren principalment teatres, o amfiteatres, l'amfiteatre de Pompeia és l'exemple d'amfiteatre construit en pedra més antic del món, per exemple. Tenien dos teatres, el teatre gran i el teatre petit, annexat al gran. També tenien edificis esportius, la Palestra Gran, que estava dedicat a activitats gimnàstiques, amb una piscina al mig.

 Si parlem de religió, podem parlar del Temple de Júpiter, que tanca el Fòrum, on a part de Júpiter també hi eren venerades Juno i Minerva, i que es trobava en reparació en el moment de l'explosió.

 També hi ha el Temple d'Apol·lo, que també es trobava en remodelació durant l'erupció. Dins del temple es va trobar una figura d'Apol·lo disparant una fletxa, i també es va poder saber que en aquest temple s'hi adorava la deesa Diana i el déu Mercuri.

També hi ha el temple dels Lars, és a dir, de les divinitats que que tutelaven la ciutat, i el Temple de Vespasià, on s'hi representava un sacrifici.

Trobem també el Temple d'Isis i el Temple de Venus.

- La basílica

La basílica de Pompeia va ser descoberta en 1843. Tota la part superior està destruïda fins a la meitat de l'altura del gran ordre però tots els elements de la restauració estan col·locats en el seu veritable lloc. Com la major part dels edificis de Pompeia, està construïda de petits trossos de material recoberts d'estuc pintat: la seva longitud total és d'uns 200 peus (uns 66 m) per 78 (uns 26 m) d'ample. La seva entrada principal està en el costat del fòrum. Cinc portes condueixen des del vestíbul que precedeix a la gran sala. Aquest vestíbul està ricament adornat si s'ha de jutjar pels pedestals i una estàtua de bronze daurat trobada en les excavacions. De les nomenades i precioses ruïnes descobertes a l'interior se suposa que la decoració d'aquesta part de l'edifici no és ni menys rica, ni menys variada.

- La casa Vetti i del Faune

La anomenada Casa dels Vettii és una de les residències luxoses més famoses de Pompeia, sent més una domus que una vila romana. Es va conservar, com la resta de la ciutat, gràcies a l'erupció del Vesubi del 79 d. C. La casa rep aquest nom dels seus propietaris, dos lliberts d'èxit: Aulus Vettius Convisqui, un Augustalis, i Aulus Vettius Restitutus. La seva acurada excavació ha conservat gairebé tots els frescs dels murs, que van ser acabats després del terratrèmol del 62 a. C., segons diuen els historiadors, formen part del quart estil.

- La casa del Faune

La Casa del Faune és una de les construccions més luxoses de la ciutat. L'entrada principal dóna a la Via de la Fortuna (Via della Fortuna) i ocupa tota una poma de la Regió VI. La casa té els seus orígens en l'edat samnítica, quan era àmplia però modesta. A finalitats del segle II a. C. pansa a ocupar una poma sencera i rep una sumptuosa decoració a força d'estuc i mosaics, que es van restaurar i van conservar sense amb prou feines modificacions durant els 200 anys següents, mantenint un estil que devia semblar molt antiquat als habitants de l'any 79.

- La villa dels misteris

La Vila dels Misteris o Vila dei Misteri és una ruïna ben conservada d'una vila romana que queda a uns 800 metres al nord-oest de Pompeia i a uns 200 de la Porta de Herculà. Es pot arribar a ella des de Pompeia. Queda als afores de la ciutat principal, separada d'ella per una carretera amb monuments funeraris a banda i banda (una necròpoli) així com les muralles de la ciutat. La Vila dels Misteris està considerada una vila suburbana, amb una relació propera amb la ciutat, però als afores d'ella. Encara que coberta per metres de cendra i un altre material volcànic, la vila va sofrir només danys menors en l'erupció del Vesubi l'any 79, i la majoria de les seves parets, sostres, i més en particular els seus frescs van sobreviure en gran mesura intactes. La propietat de la Vila és desconeguda, com ocorre amb moltes cases privades de la ciutat de Pompeia. Encara que no va ser ben concebuda durant aquests temps la ciutat de Pompeia té un dels jaciments mes importants de la història: La Vila dels Misteris